Sense retorn núm. 2

Escultor: Sergi Aguilar
Materials: Acer i marbre

El mateix any que encarà la seva primera obra realment ambiciosa, l’escultura monumental que l’Ajuntament de Barcelona li encarregà per a la via Júlia (1986), la qual dedicà “als nous catalans”, els emigrants, Sergi Aguilar realitza al seu taller de Mataró unes excel·lents peces de ferro, entre elles Sense retorn núm. 2. El nom del títol prové d’un vers del poeta Dylan Thomas, aquest recurs posa de manifest la importància que l’artista atorga a la metàfora a l’hora de crear les seves peces. Considera la geometria com un pretext per construir, considera que l’ús de la geometria mai ha de ser literal, sempre s’ha d’utilitzar en sentit metafòric. Aquest tret, l’ha allunyat del minimalisme o el purisme geomètric. No obstant, totes les seves peces mantenen alguna mena de nexe amb el minimalisme i el constructivisme (fins i tot se’l ha considerat un “constructivista orgànic”). L’admiració per un seguit d’artistes com Julio González, Constantin Brancusi, Richard Serra i Jorge Oteiza, contribueixen a entendre el grau de depuració que veiem en les seves obres quan es contemplen per primera vegada. Treballa fonamentalment a partir del pla i les seves interseccions, ha aconseguit dotar les seves obres d’una potència i d’una puresa formal sense que això afecti l’emotivitat de l’obra.

Sense retorn núm. 2 es troba a l’accés a l’andana de l’Estació de França, a mà dreta. Es tracta d’una escultura composta per acer i descansa sobre una planxa del mateix material. Aquesta obra forma part del període creatiu en que Sergi Aguilar incorporà elements a les seves obres com ara l’acer, l’alumini i la fusta. Elevada per un pedestal de marbre, ocupa un lloc discret en l’espai però, alhora permet ser contemplada des de diferents punts de vista i apreciar des de diferents angles la tridimensionalitat de l’obra. Partint de la idea que objecte i entorn han d’estar en permanent diàleg, l’artista qüestiona el paper del “lloc” i la seva relació amb “l’objecte” partint d’estructures geomètriques. En aquest cas les formes geomètriques de l’obra dialoguen amb un espai públic, l’andana d’una estació.