L'Ona

Escultor: Jorge Oteiza, signada
Materials: planxa d'alumini patinada
Inauguració: 3 juliol 1998

La plaça del Àngels va ser, fins als Jocs Olímpics, una petita ampliació del carrer dels Àngels en la seva cantonada amb Elisabets. En construir-se l'edifici del Museu d'Art Contemporani, es va deixar entre aquest i la capella dels Àngels una gran plaça enllosada que va prendre el nom d'aquella, tot i que no n'era exactament una ampliació, sinó una transformació radical. En aquesta plaça es van posar al final dels anys noranta una escultura i un fris d'autors bascos, de Guipúscoa, una d'Eduardo Chillida (Sant Sebastià, 1924-2002) i aquesta de Jorge Oteiza (Orio, 1908 - Sant Sebastià, 2003). Les seves dimensions colossals han ajudat a omplir una mica la buidor del nou espai urbà.

La ola està inspirada en una escultura de 5 cm realitzada en bronze l'any 1957, quan Oteiza experimentava amb peces de petit format i formes còncaves i convexes. Forma part de la seva darrera etapa, ja que poc després de fer-la va abandonar l'activitat escultòrica per dedicar-se a la poesia. A partir d'aquella es va fer una ampliació de fusta, ja amb les dimensions actuals i, a partir d'aquesta maqueta, es va fer la peça definitiva d'alumini pintat de negre, color que contrasta amb el blanc de l'edifici del museu veí. Porta una dedicatòria al director de la Fundació MACBA, Leopoldo Rodés, al·ludint a l'afecció d'aquest per l'esport de la pilota basca. Pesa tres tones i mitja. El finançament va anar a càrrec de l'empresa Media Planning.

A la col·locació de l'escultura a la plaça dels Àngels, el 3 de juliol del 1998, va assistir l'autor, que tenia ja 90 anys, acompanyat del seu ajudant Ion Inchaustegui. A la plaça, l'arquitecte Richard Meier va proposar inicialment una escultura de Frank Stella; després, per raons econòmiques, però també per no identificar d'una manera tan directa un artista amb el museu, es va abandonar la idea. Posteriorment es va plantejar un projecte de Richard Serra; però el seu pes elevat la feia incompatible amb l'estructura de la plaça que, de fet, és la coberta d'un aparcament. Finalment, la Fundació, juntament amb diferents patrocinadors, va proposar situar tres peces, les dues d'Oteiza i Chillida ja col·locades i una altra de Susana Solano, al pati posterior, que es va desestimar en considerar-se que el pati lliure era necessari per a les activitats del Museu.