Homenatge a Picasso

Escultor: Antoni Tàpies
Arquitectes: Roser Amadó, Lluís Domènech i Girbau
Materials: Vidre laminat, estructura metàl·lica i objectes
Inauguració: 18 març 1983

Quan Oriol Bohigas era delegat d'Urbanisme (1980-1983) va encarregar a Antoni Tàpies un monument que honorés la memòria de Pablo Picasso (Màlaga, 1881 - Mougins, França, 1973), artista format a Barcelona, on va viure intermitentment els anys del canvi de segle. Només li va indicar el lloc on s'instal·laria, el passeig que duia el nom del pintor des del desembre de 1979, al costat del Parc de la Ciutadella. El lloc triat estava marcat per la presència propera de l'umbracle i les reixes del parc. Tàpies va treballar conjuntament amb els arquitectes Lluís Domènech i Roser Amadó, que després farien la rehabilitació de l'editorial Montaner i Simón a la Fundació Tàpies. L'artista va decidir que posaria un objecte i que l'embolcallaria amb un cub de vidre de quatre metres de costat. Un sofà atrotinat i travessat per unes llances va ser l'objecte triat "per expressar plàsticament que l'obra de Picasso va ser sempre antidecorativa i anticonformista" segons va escriure Lluís Permanyer. Un llençol blanc fa com de banda, amb tres frases del pintor: "Quan no tinc blau, hi poso vermell"; "El que em salva és fer-ho cada dia pitjor", i "No, la pintura no és feta per decorar pisos, sinó que és un arma de guerra, ofensiva i defensiva, contra l'enemic". Les llances que s'estavellen contra el moble serveixen també per sostenir el sostre i amagar els tubs que porten l'aigua fins als vidres, per donar la sensació de relació amb l'estany on el monument està situat. És una obra amb problemes de conservació, raó per la qual l'aigua que ha de mullar mansament els vidres no sempre funciona. Va ser inaugurada el 18 de març de 1983. D'ençà de la seva inauguració, ha suscitat lloances i crítiques perquè s'aparta clarament del concepte tradicional de monument.

L’any 2006, coincidint amb l’Any Picasso, s’hi va portar a terme una restauració total, ja que els problemes d’humitat l’havien deteriorat greument. Els mobles originals es van haver de fer pràcticament nous, les barres de ferro es van substituir per acer inoxidable, es va crear un nou sistema de ventilació per evitar condensacions i un altre de recirculació de l’aigua. Tot i així segueix essent una peça amb dificultats tècniques de manteniment, especialment pel que fa al circuit d’aigua i a les agressions contra els vidres que, tot i ser laminats de cinc centímetres de gruix, reben periòdicament les conseqüències de bretolades que aconsegueixen danyar-los.