Fanals de la plaça Reial

Autor: Antoni Gaudí
Materials: ferro forjat i pedra calcària -placa-
Inauguració: 24 setembre 1879

Els dos fanals de sis braços dissenyats per Antoni Gaudí per a la plaça Reial venien a completar el segon arranjament de l’espai central de la plaça, iniciat el 1876 amb la instal·lació de la Font de les Tres Gràcies. La ubicació dels fanals a banda i banda de la font, seguint l’eix transversal del rectangle que forma la plaça, i no pas el longitudinal, respon a la presència de l’accés principal a aquest espai a través del carrer Colom, des de la Rambla; entrant per aquí, fanals i font se’ns presenten visualment com un conjunt unitari, de manera que la disposició radial dels sis braços es complementa amb la forma circular de les piques de la font. Tanmateix Gaudí també va presentar la possibilitat que els fanals fossin quatre i formessin un quadrat al voltant de la font, amb la qual cosa aquesta hauria quedat emmarcada tant pels que hi accedissin des de la Rambla, com pels que hi entressin des del carrer Ferran a través del passatge Madoz.

Però la idea de l’arquitecte era la de poder ubicar aquestes lluminàries davant dels edificis més significatius de la ciutat, com ara l’Ajuntament, la Llotja, la Duana Vella, o fins i tot la Catedral, i també en els espais públics més transitats de la vella Barcelona com la plaça de l’Àngel, la del Pi, Sant Josep Oriol, Urquinaona, i Portal de l’Àngel; la voluntat de Gaudí era aportar major lluminositat a aquests punts, però també, realçar-los a través de la bellesa dels fanals.

Aquesta varietat de possibles ubicacions explica en certa manera la iconografia triada per ornamentar els canelobres: a la part baixa de la columna trobem l’escut de la ciutat, incís en el ferro i pintat, mentre que la part alta és coronada per dues colobres enroscades sobre de les quals se situa un casc alat. Les serps provenen del caduceu, símbol del déu Mercuri, i l’elm amb ales forma part també dels atributs d’aquesta divinitat. Mercuri, missatger dels déus, és considerat el déu del comerç, per la qual cosa es relaciona amb la ciutat de Barcelona.

Tot i aquestes referències clàssiques, els fanals tenen un caràcter totalment eclèctic, aportat pels nombrosos detalls ornamentals tant del peu de pedra, com del propi fust i dels braços; aquests elements aporten un regust “mecanicista” que podem trobar en arquitectes com Lluís Domènech i Montaner o Josep Vilaseca en la seva etapa inicial. També és interessant assenyalar la introducció de la policromia, un recurs força estrany en aquest tipus de peces, i que també es correspon amb les premisses bàsiques de l’eclecticisme que va impregnar l’arquitectura catalana a partir de 1875.